Pocs discursos aconsegueixen trencar l’ensopiment d’una gala d’entrega de premis, però l’any 2018 Carles Rebassa va seduir els espectadors de TV3 (que encara no era 3Cat) quan va rebre el Carles Riba de poesia per Sons bruts. Era un moment especialment tens: a primera fila, la dona de Jordi Cuixart, llavors president d’Òmnium Cultural, al costat d’una cadira amb un llaç groc, i el poeta va parlar sobre fer poesia “contra els carcellers i els jutges corruptes i venjatius; contra la inacció dels governants que aixequen la senyera i amaguen la mà”. T’obligava a creure-te’l per aquella cadència de rapsode professional, amb èmfasis, anàfores i pauses per a aplaudiments on tocava: “A mi sempre m’han ensenyat que, quan tinc un micròfon al davant, només puc fer dues coses: política o poesia; i que, si puc fer totes dues coses alhora, millor”. Llavors encara no existien, però fragments del seu discurs haurien fet uns reels fantàstics. Mentre escric això, està a punt de rebre el premi Sant Jordi de novel·la, el més ben dotat de la literatura catalana, i espero no equivocar-me si asseguro que l’agrairà sense cedir a la invitació ambiental a celebrar la literatura, amb alguna proclama vistosa sobre la pèrdua de la llengua o la misèria del sector cultural.
https://ift.tt/8qmYQOG
0 Comentarios